Pregó institucional de la Festa de Major de Manresa 2016 a càrrec de Maria Mercè Conangla i Jaume Soler
Maria Mercè Conangla i Jaume Soler, professionals manresans especialitzats en psicologia personal, gestió emocional i el treball en valors, han estat els pregoners de la Festa Major d'aquest any.
Il·lustríssim Senyor Alcalde
Membres de la Corporació Municipal de Manresa
Manresans i manresanes
Família i amics
Gràcies! La proposta de fer el Pregó de la Festa Major de Manresa va ser una gran sorpresa i tot un regal per a nosaltres. Us volem agrair de cor l’oportunitat de retornar als nostres orígens en una diada assenyalada com avui. Sabem que la nostra presència aquí té també molt a veure amb una manresana molt especial que va morir fa poc, la Montserrat Puig, que avui seria molt feliç de ser amb nosaltres. Ella, amb el seu exemple, ens ha mostrat que és possible fer un món millor tocant amb el batec del cor la vida de moltes persones, entre les quals nosaltres ens comptem.
Sentim una gran responsabilitat per la confiança que ens heu donat en estrenar aquesta nova modalitat de Pregó a “duet”. No és pas quelcom inhabitual en nosaltres fer-ne. Compartim des de fa quaranta anys parella, família, dinou llibres escrits conjuntament i també un projecte social, Fundació Àmbit Ecologia Emocional. Sovint la gent ens pregunta: “I això d’escriure entre dos, com es fa?”- Doncs com cal que es faci tot a la vida, sigui en la parella, a la feina o a la política:amb un enorme respecte als espais de l’altre i a la seva singularitat, escoltant i apreciant les seves aportacions i entenent que trobar el fil transversal que ens uneix és més intel·ligent que no pas centrar-nos en allò que ens separa. Parlem d’entendre l’altre com a riquesa, com a camp de noves possibilitats, com a font d’aprenentatge i com a repte. I per això, cal humilitat i sensibilitat.
És d’això, de la vida, dels nostres aprenentatges vitals i de les nostres inquietuds i reptes del que us volem parlar en aquest Pregó. A Manresa hi tenim cor i arrels perquè és en aquesta comunitat de persones on vàrem poder començar a integrar el capital emocional i de valors que ens ha guiat a la vida.
Si vols conèixer una persona no li preguntis qui és, sinó què estima. Hem decidit, doncs, compartir amb vosaltres el que estimem, perquè només així podreu arribar a conèixer qui som.
Orígens: La memòria del cor
“Quan beguis aigua, recorda la font”.
Vaig néixer a Manresa l’any 1950. Com digué Dostoievsky, qui té records feliços d’infantesa està salvat per sempre i jo, en aquesta ciutat, en vaig fabricar molts. Vivia al carrer Nou, i encara recordo cadascun dels llocs on vaig jugar, perquè en cada record hi porto incorporades moltes emocions viscudes. Passava llargues estones al carrer amb els meus amics, explorant el petit territori del barri. Vivíem portes enfora, tot un privilegi mirat des del moment actual. S’afirma que la infància resideix en nosaltres com un regne secret. Jo encara el visito sovint.
Em vaig criar en una família humil i generosa. Tot i que eren temps difícils, a casa meva sempre tenien les portes obertes a qui ho necessitava i com que era una època amb pocs mitjans, havíem de posar en pràctica la creativitat. El que no teníem, ho construíem i ho compartíem. El valor de la generositat forma part de la meva memòria del cor des de llavors.
A mi sempre m’ha interessat conèixer noves coses. Ja de jove vaig sentir la necessitat d’anar més enllà de mi mateix, i vaig tenir la sort de poder fer algun viatge llarg fora del país. No hi havia ni telèfons mòbils ni Internet, ni correus electrònics. Recordo enviar postals que arribaven tres setmanes després que jo hagués tornat. Com veieu, un ritme de vida ben diferent del d’ara. Calia aplicar l’art de saber esperar i la paciència, dos valors que també vaig integrar i que encara porto dins.
Passava moltes hores a la biblioteca. Quants llibres i quanta saviesa! –em deia a mi mateix– adonant-me de la immensitat del saber i de la meva ignorància. Si us haig de ser sincer, ignoro si la vida i la literatura són coses diferents. A mi la lectura m’ha permès eixamplar la meva vida. Des de petit els llibres i jo hem anat plegats i he après que el valor de les coses no es troba tant en el temps que duren sinó amb la intensitat amb què les vius.
Vaig néixer l’any 1958 a Manresa.
Vaig viure fins als 14 anys a l’Ametlla de Merola, una de les colònies industrials del Llobregat, un lloc petit on vaig gaudir del privilegi de poder jugar al carrer, i explorar la natura. Em vaig criar en una família que em va ensenyar a estimar la música, i en una comunitat on la gent es feia costat. L’escola, els Pastorets i la festa en comunitat van ser les meves vitamines emocionals. Vaig aprendre la importància del treball i d’assumir responsabilitats, fruit de la consciència de l’esforç que per la meva família suposava “donar-nos estudis”. Quan tenia quinze anys, vàrem venir a viure a Manresa. Vaig començar a treballar i a fer el batxillerat nocturn a l’institut Lluís de Peguera. Recordo que ho trobava tot molt gran. Manresa estava plena de possibilitats per descobrir i descobrir-me: por per allò desconegut, curiositat per allò nou, i molta alegria en conquerir nous espais vitals.
L’arca de Noè: Els altres
En una de les classes de batxillerat, un professor ens va parlar amb entusiasme de l’arca de Noè. Noè havia de rescatar i preservar una parella de cada espècie per reconstruir el món després del diluvi universal. Estic convençut que va ser en aquell moment que va brollar dins meu l’important valor de la diversitat.
Avui dia tinc molt clar que qualsevol món, anterior o posterior al Diluvi, només és possible si es fonamenta en la diversitat de persones, races, cultures, maneres de pensar, de sentir, i de mirar la realitat i viure-la. Estic convençut que és en les singularitats individuals on radica la riquesa del vincle i una font inesgotable de coneixements necessaris.
Manresa sempre ha estat una ciutat acollidora, oberta a la convivència amb altres maneres de ser i de fer. La vida diversa és un avantatge evolutiu i, malgrat sigui un repte i no sempre sigui fàcil de conciliar, ens permet descobrir noves mirades i donar el millor de nosaltres mateixos com a comunitat. Ens fem amb els altres, i és per això que resistir-nos a la diversitat només ens porta al camí de la intolerància, de la uniformitat i del pensament únic, rutes ben perilloses si volem fer-nos humans.
Aquest món només serà possible si tots hi som representats. No sé si l’arca de Noè va existir, però sí que fou a través d’aquesta metàfora que jo em vaig fer conscient de la importància del valor de la diversitat. La cerca del transversal que ens uneix malgrat les singularitats individuals segueix essent un element clau en la meva vida.
Una experiència de diversitat va ser per a mi formar part del TRUC. Aquell jovent de l’escoltisme portava un marxa impressionant. Per a mi, que venia d’un lloc petit, va ser una clau que em va obrir la ment i el cor. Ens reuníem per parlar de política, apreníem psicologia i comunicació, llegíem filosofia, fèiem cinefòrums, practicàvem esport, compartíem teatre i cançons, anàvem d’excursió pel territori i apreníem a estimar-lo. Les paraules, les idees i les emocions volaven de persona a persona. Érem d’allò més diversos. Vaig aprendre a escoltar, a debatre, i a adonar-me que fora de mi hi havia un món enorme i interessant. Només havia de decidir donar-me permís per explorar-lo. A més, va ser en aquests anys que vaig conèixer la persona més important de la meva vida: el Jaume, que llavors era un dels responsables d’aquest moviment, conjuntament amb Pep Torradeflot, ara bon amic nostre.
El viatge més llarg: el “jo”
Deia el Premi Nobel Hammarskjöld que el viatge més llarg és el que es fa cap a l’interior d’un mateix. Quan els somnis de l’adolescència s’esvaeixen ens trobem amb qui realment som, i com escrigué Pablo Neruda: Algun dia, en qualsevol lloc, indefectiblement et trobaràs a tu mateix, i aquesta pot ser la més feliç o la més amarga de les teves hores. La pregunta de: I jo qui sóc? sorgeix amb força i ens proposa un viatge cap a la nostra llar interior, aquest espai que sempre ha estat amb nosaltres i que, a vegades, ens costa arribar a conèixer. He après que cada vegada que em nego que la vida em sorprengui acabo tenint problemes amb el món i que, a voltes, cal viatjar molt lluny per tornar a casa. Us he de dir que avui, aquí amb tots vosaltres, m’hi sento.
En un dels seus discursos, Mandela digué que la nostra por més profunda no rau en el convenciment que siguem inadequats, sinó en la consciència que som extremadament poderosos. El que ens espanta és la nostra llum, no la nostra foscor. Per això mai sabrem de què som capaços fins que ho intentem i ho duem a terme.
No podem posar una vida plena en una caixa de somnis petits. Cal prendre responsabilitat ja que en la nostra capacitat d’escollir i d’arriscar-nos per allò que estimem, ens hi juguem la vida. Per això, aportar eines per al creixement personal ha estat una constant a la meva vida.
Una vegada em van preguntar de què preferiria morir. Jo a aquestes alçades ja ho tinc clar: d’un atac de consciència.
Hi ha un relat hawaià que m’agrada molt i que parla d’aquesta llum que portem dins:
Quan neix un infant porta al seu interior una tassa de llum perfecta. Amb aquesta llum ho pot tot.
Però a mesura que ens fem grans, anem posant pedres dins de la tassa: pedres fetes d’ira, ressentiment, ofenses, càrregues que no ens pertanyen, desenganys...
I pot arribar un dia que la nostra llum deixi de brillar. Les pedres han ocupat l’espai de la llum.
El millor de tot és que això té solució: només cal girar la tassa. Llavors, les pedres cauran a terra i ens desprendrem del seu pes. Alliberats de totes elles, la nostra llum tornarà a brillar.
Per sembrar cal obrir la mà: El món
El nostre món no és un indret acabat. En aquests moments de la història s’ha convertit en un territori incert, ple de reptes i caos i ja no és legítim mirar-nosnomés a nosaltres mateixos. “Siguem germans perquè estem perduts en un petit planeta de suburbi, d’una galàxia perifèrica, d’un món privat de centre” –escriu el filòsof Edgar Morin. I, tot i així, encara ens barallem entre nosaltres i no ens veiem germans, sinó contrincants i competidors per uns recursos del nostre planeta cada cop més esgotats.
Quines respostes estem donant? Estem convençuts que hem de treballar per deixar com a llegat a les futures generacions un planeta Terra amb menys ferides, i per reduir el patiment humà evitable. I això ho hem de fer des de casa nostra, des de la nostra ciutat, promovent la sensibilitat en els nostres infants per tot allò que és viu. Un profund respecte per la vida, més compassió i
tendresa són els millors antídots davant la deshumanització.
Hem de formar persones que no només es commoguin davant els problemes de la humanitat, sinó que es moguin per a canviar-la a millor. No deixem que el soroll dels cansats moralment silenciï aquest clam interior. Hem de recordarque per cada motiu que s’al·lega que això no és possible, hi ha milers de persones que ens demostren amb les seves accions que sí que ho podem aconseguir.
El món ens necessita. Norton Juster ho recull en aquest bell fragment: Quan una papallona mou les ales, una brisa recorre el món. Quan un fragment de pols cau a terra, el planeta sencer es mou una mica més, i quan dones un cop de peu, la Terra se surt lleugerament del seu curs. Sempre que rius, l’alegria es propaga com les ones d’un estany i, quan estàs trist, ningú enlloc, pot ser realment feliç.
La natura és font de benestar. Les plantes, els arbres, tocar de peus a terra, deixar que les onades del mar acaronin els peus descalços... Cal preservar aquest llegat per a les noves generacions i ensenyar-los que no hi ha una naturalesa fora. Nosaltres som natura, i és molt poc intel·ligent viure desconnectats de la nostra naturalesa. Per això, Ecologia Emocional educa alhora el coneixement dels dos planetes: l’intern i l’extern. Només ens podrem salvar si som capaços de recuperar la sensibilitat per tot allò que és viu.
Les coses més importants a la vida no són coses
A l’escola primer aprenem la lliçó i després ens fan la prova.
A la vida primer ens fan la prova i després (i no pas sempre) aprenem la lliçó.
La saviesa no té a veure amb l’acumulació d’anys o de coneixements, sinó amb allò que som capaços d’integrar, des de la ment i el cor, en forma d’actes concrets de vida. La intel·ligència és un do; la bondat, una elecció, i cada pas que fem a la vida escriu una línia del relat de la nostra història.
Quan eduquem és impossible ser efectius si no som afectius. Cal estimar les persones per ajudar-les a extraure el millor de si mateixes. Allò essencial és invisible als nostres ulls –llegíem en el Petit Príncep–. I també ens ho recordava Hellen Keller: les coses importants no es veuen ni es toquen, se senten al cor. Parlo del apassionant món dels intangibles.
L’educació ens recorda que som narradors de nosaltres mateixos i dels altres i que, plegats, construïm un teixit que es diu humanitat. La bellesa d’aquest tapís depèn de la sensibilitat, qualitat i creativitat de tots aquells que l’han entreteixit des dels inicis de la història. Aquest és un dels millors regals que ens hem trobat i, alhora, el més gran repte. No hem de començar de nou, sinó continuar, enfortir i millorar el teixit. Només així serem dignes d’haver tingut el privilegi de viure una vida.
El món viu uns moments històrics plens de reptes. Més que mai el present i el futur es diuen “incertesa” i per això, més que mai, com a comunitat humana hem de saber donar respostes més ètiques i emocionalment ecològiques a allò que s’esdevé. I no hi ha equipatge millor per transitar els entorns incerts que la confiança en un mateix, en els altres i en la vida. Atès doncs, que no naixem dotats de confiança, som responsables de generar ecosistemes on aquesta espècie emocional pugui néixer i créixer. Educar per la democràcia implica educar per saber transitar per la incertesa sense trencar-nos emocionalment.
En el nostre projecte de vida compartit hem triat la prevenció del patiment evitable mitjançant l’educació emocional i el creixement personal. I el primer pas és confiar en un mateix per poder confiar en l’altre i en les seves potencialitats de créixer com a persona. Això ho podem fer educant les competències emocionals i treballant per aplicar valors-acció que facin d’aquest món un lloc on la pau i la convivència en la diversitat sigui possible. Aquesta és la missió de Fundació Àmbit Ecologia Emocional que us animem a conèixer.
La fi del món de l’eruga és el naixement d’una esplèndida papallona. Ja no n’hi ha prou en posar pedaços, ni en fer canvis, cal transformar la nostra realitat i reinventar-nos per a mantenir-nos vigents. Com digué Gandhi: Sigues tu mateix el canvi que vols al món. Només la metamorfosi individual farà possible la transformació col·lectiva.
Per un món més ètic i emocionalment ecològic
I tot això qui ho paga? –s’explica que digué Pla a Nova York, en veure tota la il·luminació i abundància. Tal vegada es tracta de recuperar el valor d’una vida senzilla i més frugal. Això serà una llum d’esperança. Encara hi ha qui s’estima més ser íntegre que ric.
Afortunadament, disposem de l’exemple de moltes persones que amb la seva responsabilitat i amor ens mostren que un món millor és possible. Són els justos, gent que arrisca, que creix, que viu vides sostenibles. Persones desconegudes, que saben que tot allò de bo que fan no els reportarà cap benefici econòmic, que no sortiran a la televisió, però que ho fan igualment. Són persones
generoses que amb els seus petits actes quotidians augmenten els nivells d’amor, de bellesa, de dignitat i d’ètica en el món. Del meu pare vaig aprendre que si sóc solidari, mai seré un solitari.
Parlem de la força d’estimar. Molta gent creu que el contrari de l’amor és l’odi. Penso que, al contrari, és la por a estimar que ens porta al camí de la indiferència i ens deshumanitza. És urgent aplicar el que ja ens digué Erich Fromm el segle passat: Viure correctament ja no és una demanda ètica o religiosa. Per primer cop a la història la supervivència física de l’espècie humana depèn d’un canvi radical del cor humà.
Cal assumir que tot canvia. La mar ens ho recorda a cada instant. És eterna i, alhora, en moviment constant. Tot allò que dura, ha de canviar. La nostra supervivència rau en la nostra capacitat de transformació. Una societat nova i millor només serà possible si en el procés de desenvolupar-la també es forma un nou ésser humà. Al final de la nostra vida l’amor que ens endurem només serà l’amor que haurem estat capaços de donar.
Si bé no sabem a l’inici de la nostra existència a quin món venim, som responsables del món que deixem. El món no és un indret acabat i depèn de les nostres accions, de la nostra capacitat d’iniciar alguna cosa i d’allò que aquest inici pot desencadenar.
El món ens necessita.
La manera com recorrem el camí de la integritat i de com la incorporem a les nostres vides condicionarà els nostres sentiments d’esperança o desesperança. Els recursos de què disposem són els que són i si hom acapara, hi haurà algú altre que es quedarà “sense”. De fet, quan acumulem massa d’alguna cosa sol ser perquè ens en falta d’una altra. És una forma de compensar el buit existencial. I per això cal estar molt alerta: l’honradesa s’atura abans de passar la porta mentre que la corrupció entra sense trucar.
L’ús ètic dels recursos és l’únic que farà sostenible la vida en aquest petit planeta. Erich Fromm ja en el segle passat plantejava una interessant qüestió: Hem de fer éssers humans malalts per tenir una economia sana? La societat de consum ens consumeix, i a més a més, pagant. Cal recuperar el valor del compartir.
La vida és una Festa Major
Manresans i manresanes. Avui és Festa Major.
I us volem proposar que cada dia ho sigui!
Benvinguda sigui la Festa en el si de la vida humana! Deixem-la entrar obrint la porta a l’alegria d’existir. El nostre primer motiu de festa és poder-nos despertar cada dia i estrenar unes noves 24 hores amb les quals podem entreteixir relacions, aprendre, somiar, imaginar, crear, cantar, treballar, estimar. Aquest és el primer motiu de goig: la consciència que la vidaés un gran do, quelcom gratuït que ens és donat; i la gratitud, el sentiment que sorgeix en ser-ne conscients.
Manresans i manresanes. Practiquem l’art de l’agraïment. Celebrem la nostra festa sembrant vitamines emocionals arreu!
És impossible imaginar un país en conflicte que estigui de festa. La destructivitat és una força que aniquila, destrueix, domina i sotmet. En canvi, la Festa és tot el contrari: és la culminació de la pau interior i exterior, és una expressió de
llibertat, és acollida i obertura als altres, perquè sense compartir amb els altres no hi ha festa. La Festa és generositat en donar i en rebre, és joc, són rialles i abraçades, és asseure’ns a taula per compartir amb les persones que estimem.
Integrem la Festa a la nostra vida! Siguem més feliços per poder ser més bons. En definitiva, la felicitat té a veure amb la nostra actitud davant l’existència, amb el nostre compromís amb la vida i amb la seva celebració.
El món es mou perquè té un cor humà que batega
i Manresa batega amb el món
perquè tots nosaltres la portem al cor.
Bona Festa Major!
