Pregó institucional de la Festa Major 2018, a càrrec de David Victori
Text íntegre del Pregó Institucional de la Festa Major 2018, a càrrec del cineasta David Victori.
Alcalde de Manresa, regidores i regidors, autoritats convidades, estimats familiars i amics, benvolgudes manresanes i manresans.
Estic davant de tots vosaltres, sense estar del tot segur que amb el que hagi fet o desfet fins ara al llarg de la vida mereixi l’honor de ser el pregoner d’una ciutat tan estimada i important per a mi com Manresa. Us he de confessar que, en el fons de mi mateix, encara em sento un nen perseguint la utopia de poder convertir en un ofici l’afició infantil i innocent d’imaginar i explicar històries. Suposo que, per això mateix, encara no tinc la consciència d’haver aconseguit res ni d’haver merescut res que em faci digne de ser aquí davant vostre en comptes d’estar assegut entre vosaltres escoltant algú que ens inspiri i que hagi fet de la seva vida un viatge que valgui la pena compartir.
Jo encara sento que estic fent les maletes per començar aquest viatge. Un viatge que he iniciat i inicio constantment des del que, per a mi, és el punt de partida de qualsevol travessa: aquesta ciutat.
Poques coses marquen tant una persona com la ciutat on neix. L’única cosa que se’ns queda tan impresa a la pell i a la personalitat, a banda del lloc on fem les primeres passes, són aquelles persones que ens ensenyen com fer-les: la nostra família. Aquests dos elements són els pilars bàsics sobre els quals construïm la manera amb què ens relacionarem per sempre més amb el món que ens espera.
De ben petit, un és incapaç d’imaginar com d’important serà la infància i quin paper jugarà en la resta de la vida. El director de cinema nord-americà Quentin Tarantino es nega a parlar del seu passat en les entrevistes: diu que no hi ha res del que hagi passat en l’època en què ell no ha pogut triar ni decidir que sigui rellevant en la seva vida. Jo penso tot el contrari: si bé és cert que cap decisió infantil no hauria de ser tinguda en compte a l’hora de jutjar un adult, estic completament segur també que en els primers anys de vida s’amaguen tots i cadascun dels secrets i misteris que, sense saber-ho, ens passem la vida intentant resoldre.
Pensant com d’important és aquesta ciutat per a mi i per a cadascuna de les persones que hi hem nascut, em ve a la memòria el dia que vaig aprendre una de les lliçons més importants per mi en el meu ofici. El dia que un amic director em va fer entendre que escollir els espais i decorats on succeeix l’acció és equiparable en importància a escollir els actors que donaran vida als teus protagonistes. Aquests espais són un personatge més: transformen, emfasitzen i emmarquen totes i cadascuna de les emocions de la teva història. Tant la de la pantalla com la de la teva vida. Potser és un personatge que el públic no té tant en compte o no és tan conscient de la importància que té, però us ben asseguro que en té, i molta. Un espai o un altre canvien completament l’energia d’una escena.
La Festa Major de Manresa i les festes majors de tot Catalunya m’han donat vida. Tant de forma metafòrica com de forma literal. Espectacles Victori, l’empresa que va fundar el meu pare fa 50 anys i que ara lidera el meu germà, ens ha donat menjar a tota la meva família. Han estat escenes molt conegudes i familiars per a mi les d’orquestres preparant el concert de nit, els artistes, humoristes i pallassos preparant l’espectacle infantil o per la gent gran, i els regidors de Cultura abraçant el meu pare agraïts sempre del seu tracte proper, professi-onal i, no cal dir-ho, ple de sentit de l’humor... També els efectes terrorífics que pot tenir la pluja durant un acte a l’aire lliure i com pot capgirar tots els plans d’aquell dia.
Jo mateix durant una època em vaig dedicar a anar per pobles amb un canó d’escuma. De Festa Major en Festa Major. De fet, d’aquesta manera és com em vaig pagar els meus primers curtmetratges. Conec doncs perfectament tota la feinada i dedicació que hi ha darrere d’un esdeveniment com el que avui comença, i una de les frases que més he sentit i més m’han sorprès en acabar una Festa Major sempre ha estat la mateixa: “Doncs ara que hem acabat ja cal posar-se a treballar en la de l’any vinent”. A un any vista, l’Ajuntament treballa sense descans per donar espai a tota una ciutat perquè la gent se senti representada, estimada i amb l’alegria d’un poble que celebra amb els seus veïns que el destí els ha portat a néixer allà, un lloc que no han triat però que els marcarà per sempre.
Ara hi penso i se m’escapa el riure. A mi que m’agrada tant improvisar, fluir i que sóc completament incapaç d’organitzar un cap de setmana per al qual faltin més de quatre dies, he après millor que ningú gràcies a la Festa Major que les coses importants s’han de preparar amb temps. I la lliçó ha estat ben apresa. Ara treballo en projectes ja no només a un any vista, sinó a molt llarg termini. Al meu escriptori n’hi tinc tants com per passar-me els propers 10 anys rodant sense parar. De fet, ara que he acabat la primera pel·li, ja fa temps que treballo en la següent.
Fent memòria de la meva infantesa, em venen al cap totes les tardes que vaig passar a la perruqueria de la meva mare, envoltat d’assecadors, revistes del cor i senyores del Poble Nou. Tan plenes d’energia i aficionades a pessigar-me les galtes que m’imagino que per això mateix m’han quedat tan vermelles com les tinc. El racó d’intimitat i confiança que va crear la meva mare en aquell carrer que fa tanta baixada, el Font i Quer, era tan especial que de ben segur si les parets parlessin a més d’un li pujarien els colors. Jo observava, callava i prenia nota. En aquell moment no ho sabia, però tot aquell temps va ser un autèntic màster per poder escriure com escric ara.
I ja per acabar, i per encaixar en el clixé més “trillat” dels directors de cinema, el negoci que els meus pares van muntar per a les meves germanes grans: un videoclub i botiga de discos: el Disckjokey del carrer Urgell. Les tardes i tardes que vaig passar rodejat de totes les pel·lícules d’estrena, pòsters i una olor tan particular que no sóc capaç d’oblidar, formen part d’una infància marcada per una Manresa entranyable, de manresanes que es van a fer la permanent, de personatges, artistes i regidors de Festa Major, de joves que van a comprar discos i de famílies que lloguen l’última de Disney o les primeres d’Spielberg.
Aquest és el còctel que m’ha fet ser qui sóc. Tot això, juntament amb Les Dominiques i La Salle, són els decorats de la meva vida. Llocs i persones que ara passejo pel món. Allà on vagi, allà on sigui, és igual qui tingui davant, quan em pregunten d’on sóc contesto que de Manresa, que ho digui en l’idioma que ho digui, sempre sona igual de bé. I encara millor si ho acompanyo del tagline de la nostra ciutat: sóc del cor de Catalunya. Quina millor manera de vendre la teva ciutat d’origen que dir que és el lloc des d’on batega un país sencer.
No se’ns pot jutjar per allò que no hem triat, però sí que podem sentir profund agraïment per una ciutat que, si ho pensem bé, és prou gran com per convidar-te a somiar que tot és possible, però prou petita com per sentir que algú desconegut és una mica menys desconegut i més proper del que tu creus. Aquí tots ens coneixem i, si no és així, ben poc ens falta per conèixer-nos.
Us confesso un secret per entendre una mica millor tota la meva feina: cadascun dels meus guions, cadascun dels meus personatges, els que he escrit fins ara i els que escriuré en els propers anys, tenen en comú una sola cosa: els misteris que amaguen, els trencaclosques que intenten resoldre, tots sense excepció han començat aquí. Tots han nascut a Manresa. Igual que en “El Ciutadà Kane” d’Orson Welles, el més important per a qualsevol de nosaltres és el nostre trineu anomenat “Rosebud”.
Comença la Festa Major. És hora de celebrar; els que fa temps que hi són, els que marxem però sempre tornem, els que estan creant els seus primers records, i els que acaben d’arribar. Alguns han deixat enrere la seva particular “Manresa” i aquesta ciutat és un decorat ple d’esperances a per ells. No els fallem. Demostrem-los com els manresans i manresanes celebrem la vida. Amb respecte, humor i alegria. Quin goig i misteri tan gran estar viu. Quin goig ser aquí. Quin honor ser el pregoner. Visca la Festa Major.
Papa, que comenci la festa! Mama, a Manresa, tal com tu vas dir, hi ha moments que Tot és Gresca.
