Discurs d'investidura de Marc Aloy Guàrdia com a alcalde de Manresa
Text íntegre del discurs d'investidura de Marc Aloy Guàrdia com a alcalde de Manresa, pronunciat el dissabte, 27 de juny de 2020, al teatre Kursaal de Manresa.
Discurs d’investidura
-Molt Honorable President del Parlament,
-Honorable Vicepresident del Govern,
-Honorables Conselleres,
-Alcaldes Junyent i Camprubí,
-Delegada del Govern,
-Senadores,
-Presidenta del Consell Comarcal,
-Alcaldes, alcaldesses,
-Regidores, regidors,
-Família, amics, manresanes i manresans que avui ens heu volgut acompanyar
Gràcies a tots i totes per ser aquí.
Les primeres paraules com a alcalde de Manresa les vull dedicar a totes i cadascuna de les persones que ens han deixat els darrers mesos i a les seves famílies. Centenars de manresans i manresanes, i milers de persones d’arreu, han mort sols, sense ningú que els hagi pogut acompanyar. Famílies que han acomiadat la mare, el pare, els avis, la parella... els seus éssers estimats, sense un últim petó, sense una última abraçada, sense agafar-los la mà, sense cap acte de comiat. Costa imaginar-se una experiència més dura. El meu primer record i el meu primer homenatge avui és per a totes i cadascuna d’elles. Farem tot el que sigui a la nostra mà, TOT, per apaivagar, en la mesura del possible, els efectes d’aquesta crisi devastadora.
Manresa. Del Gorg Blau, a la Gola del Bigaire, de Collbaix als cingles de Rocatinyosa. Del Mal Balç, l’Obaga de l’Agneta i la Serra de Montlleó fins al Poal, l’Agulla i el Guix.
Ciutat de turons. Puigmercadal, Puigberenger, Puigterrà, Puigcardener, i de tossals (dels Cigalons, del Poblenou i del Coro). Ciutat de dos rius: Cardener però també Llobregat, de dues rieres (de Rajadell i de Cornet) i de diversos torrents. Ciutat de regadiu, banyat per les aigües de la Sèquia, en una terra de secà.
La meva ciutat, la de la majoria dels que sou aquí. La de 78.269 persones a dia d’avui, nascudes aquí o vingudes d’arreu. La ciutat que va viure l’esplendor medieval i va fer pinya per construir la Sèquia el segle XIV. La ciutat que va acollir dues vegades la Generalitat el segle XVI. La ciutat que va ressorgir de les cendres: primer durant la Guerra de Successió per alçar-se contra els Borbons i, un segle més tard, a la Guerra del Francès, contra Napoleó.
La ciutat que va edificar una potentíssima indústria tèxtil i que va acollir l’assemblea de la Unió Catalanista que va aprovar les Bases de Manresa. Ciutat comercial, de serveis, universitària. Ciutat d’entitats, de cultura, d’esport. Ciutat d’acollida. La capital de la Catalunya central.
És un orgull immens, avui, tenir l’honor d’haver estat escollit alcalde de la ciutat que estimo. Us vull assegurar, ja d’entrada, que treballaré tant com calgui per ser un digne representant de les manresanes i manresans.
Fa un any, remarcàvem l’excepcionalitat d’iniciar una legislatura amb una alcaldia compartida, per primera vegada a la ciutat. ERC va guanyar les eleccions municipals, per primer cop des de 1934, per un marge estret. Vam decidir mantenir el pacte de govern amb Junts per Manresa i cedir durant un any l’alcaldia.
No va ser fàcil, però estàvem convençuts que aquella decisió era la resposta més adequada a la voluntat de la ciutadania, que ens permetia començar una nova etapa amb el govern més ampli que mai havia tingut la ciutat. Un gest inèdit que responia a aquell mandat de: entengueu-vos, formeu govern i treballeu.
I així ho hem fet durant aquests dotze mesos. Hem construït un govern fort i estable i hem avançat en un munt de projectes.
---
Però aquella excepcionalitat no es va acabar amb el ple d’investidura. Qui ens havia de dir aleshores, que viuríem una situació tan insòlita uns quants mesos després. Que un virus causaria un xoc a escala mundial i produiria la crisi social i econòmica més gran des dels anys 30 del segle passat. Que viuríem confinats a casa més de dos mesos, que els centres sanitaris i els hospitals arribarien al punt del col·lapse.
Que la reclusió canviaria, de cop, les nostres rutines i seria una oportunitat per retrobar-nos amb el nostre món interior, per repensar la vida i un futur incert, personal i col·lectiu. Que trobaríem tant a faltar les abraçades i el contacte humà. Que la ciutadania seria capaç de mobilitzar-se en un exercici inèdit de solidaritat i de suport comunitari cap als més febles. Joves ajudant les persones grans, veïns que no s’havien saludat mai trobant-se cada vespre als balcons o fent-se la compra als uns als altres. Voluntaris tallant roba, cosint mascaretes o fent el que fes falta.
M’agradaria expressar ara i aquí el profund agraïment en nom meu i de tota la ciutat a tot el personal sanitari, a totes les persones dels serveis essencials, a les treballadores de residències d’avis, als cossos de Seguretat, a la gent de Serveis Sociosanitaris i Socials. I també, a les persones voluntàries que ens han ajudat en mil tasques diferents. En resum, gràcies a tothom qui ha lluitat i ho continua fent contra aquesta crisi.
També d’una manera molt especial a tots i cadascun dels treballadors i treballadores municipals, servidors públics que han seguit al peu del canó perquè la maquinària gran i complexa de l’Ajuntament, massa sovint desprestigiada, no s’aturés ni en els moments més durs de la crisi.
A tots i totes, gràcies de tot cor.
Crec que parlo en nom del conjunt del consistori si us dic que estic orgullós d’haver pogut acordar un Pla de Reconstrucció Social i Econòmica, construït entre tots els grups municipals i escoltant el teixit social. A moments excepcionals, solucions excepcionals. Hem estat capaços d’aparcar les diferències ideològiques i treballar junts, colze a colze, per trobar fórmules per pal·liar els efectes de la pandèmia.
I aquests moments excepcionals també ens han permès descobrir, en un temps rècord, una nova manera de treballar, de connectar-nos, de trobar solucions a reptes gegantins, d’esquivar els mecanismes feixucs de la burocràcia de l’administració per donar una resposta àgil i eficient a la ciutadania.
---
Provinc d’una formació republicana i d’esquerres, i em faig meus els valors que representa el republicanisme d’aquells clàssics de 1789 de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que actualitzats avui són el del compromís cívic, la solidaritat, la llibertat individual i col·lectiva dels pobles, la voluntat d’entendre que ciutadà no ho és qui paga impostos sinó qui adopta el compromís de treballar activament per una societat millor.
Em sento hereu dels alcaldes republicans, de Joan Selvas i Carner, de Lluís Prunés i Sató, de Francesc Marcet i Artigas, l’últim alcalde d’Esquerra Republicana que fins avui havia tingut aquesta ciutat. Una abraçada enorme a Margarida Marcet, la seva filla, que enguany complirà els 100 anys.
Aquells joves alcaldes republicans es van abocar en els projectes sanitaris i educatius. Dos pilars fonamentals de l’estat del benestar. Van cobrir el torrent de Sant Ignasi per evitar la insalubritat d’una claveguera a cel obert. I van construir l’escola Renaixença i la piscina municipal, com un equipament esportiu, obert, higienista i modern.
En la seva presa de possessió, el 19 de desembre de 1932, l’alcalde Marcet deia unes paraules que em faig meves:
«Al poble que ho és tot hem de donar-li compte de la nostra gestió per tal de merèixer la confiança d'ell i poder demanar-li el seu ajut i l'esforç, car sense la seva cooperació l'Alcaldia fora una cosa morta. Sense el seu consentiment no hem de voler cap classe de càrrecs. Fins ara tota la nostra tasca ha estat feta amb la seva col·laboració»
I encara hi afegia, dirigint-se al poble:
«Volem que sigueu severs, implacables amb nosaltres. Si un dia ens desviem un mil·límetre del camí que acabem de traçar cal que vosaltres amb la vostra força i amb la vostra autoritat ens emplaceu a retornar al camí en mala hora abandonat o a deixar la representació que ens heu concedit».
---
Em declaro hereu del llegat dels alcaldes Selvas, Prunés i Marcet. Però també d’aquells alcaldes que van defensar la ciutat de la barbàrie de la Guerra Civil, especialment de l’últim alcalde republicà, l’Emilià Martínez.
I assumeixo i em faig meu també el llegat dels alcaldes democràtics que m’han precedit en el càrrec.
De l’alcalde Cornet, símbol d’una nova etapa que deixava enrere la foscor del franquisme. Un alè d’esperança i joventut que va fer possible la modernització d’una administració anquilosada i anacrònica per posar-la al servei de la ciutadania i construir les bases dels serveis públics i l’atenció a les persones. Un alcalde que va municipalitzar Aigües de Manresa i el Conservatori de Música i va emprendre la transformació del Passeig i el Centre històric per transformar-los en illa de vianants.
De l’alcalde Sanclimens, a qui fa tot just quinze dies vam acomiadar, la voluntat de fer avançar la ciutat en un temps de dificultats econòmiques. Que va posar la primera pedra de l’empresa municipal FORUM i la Fundació Universitària del Bages, la construcció del pavelló del Nou Congost, l’obertura del carrer Sant Cristòfol o la plaça Prat de la Riba, la preparació del creixement de la ciutat cap a l’avinguda de les Bases o la compra d’un Casino i un Kursaal llavors en ruïnes i que avui són emblema cultural de la ciutat.
De d’alcalde Valls la gran millora dels equipaments. Les piscines municipals, la rehabilitació del Casino i el Kursaal, el trasllat del Conservatori de Música a la fàbrica Balcells, l’obertura de l’avinguda Universitària i l’inici del nou campus, la fusió hospitalària. El Pla de Rehabilitació del Nucli Antic i el desplegament de FORUM va permetre emprendre l’acció transformadora del Centre Històric, recuperar places per a les persones i un bon grapat d’habitatges de protecció oficial, una feinada que va donar com a resultat l’alcaldia més longeva que ha tingut aquesta ciutat des de la recuperació de la democràcia.
De l’alcalde Camprubí no podem oblidar la dignificació de l’entrada sud de Manresa, aquesta postal que és un símbol del país. L’obertura de la ciutat cap al riu; qui va posar en valor l’Anella Verda i va lluitar pels nous jutjats i el compromís de la gran ampliació de Sant Joan de Déu.
De Valentí Junyent, amb qui hem governat quatre anys i mig, la bona gestió en un moment de gran complexitat, l’impuls universitari i la federació amb Vic. Una decisió exitosa que no només ens ha permès tenir universitat pròpia i potent sinó, també una millor relació amb la capital d’Osona, una ciutat amb qui massa anys hem viscut d’esquena i ens hem mirat de reüll. L’aposta decidida per la millora del manteniment de la via pública, dos nous instituts i una escola, el creixement i modernització de Sant Joan de Déu que ha esdevingut l’hospital de referència de la Catalunya Central o la transformació de la Bonavista.
Assumeixo el llegat dels meus predecessors perquè és impossible entendre l’evolució de la ciutat sense mirar enrere i entendre que les grans fites només s’aconsegueixin amb l’esforç col·lectiu, el treball continuat i el pòsit que cada alcalde i els seus equips hi ha deixat. I, especialment en aquesta ciutat, on la confecció d’equips ha estat –majoritàriament- multicolor, sumant diversitats ideològiques. Ho va ser amb Cornet el 1979: un govern amb voluntat unitària que anava del PSAN a Convergència i Unió; també amb l’alcalde Valls el 1995 amb el primer Pacte de Progrés del país, que va durar 16 anys; i, encara, des del 2015 amb la suma de Convergència (ara Junts per Manresa) i Esquerra.
La construcció d’una ciutat és una cursa de relleus, un treball en equip, una successió d’esforços. Els alcaldes lideren i sobre ells recau el pes i la responsabilitat d’èxits i fracassos. Avui agafo el testimoni i començo el camí com a alcalde, ben flanquejat per un bon equip. Sabem que no serà fàcil, però entomem el repte amb determinació.
I si m’ho permeteu, avui trobo a faltar especialment Juli Sanclimens, l’alcalde més vegades present en actes institucionals un cop finalitzat el seu mandat. Qui assistia inexcusablement a les sessions d’investidura, als pregons de Festa Major, als actes solemnes, qui entonava de memòria els goig de la Llum a la festa més nostrada.
Sé que avui li hauria agradat ser aquí. De nou assegut al lloc d’honor que correspon als alcaldes de la ciutat, amb, la seva bonhomia, el seu caràcter d’home de ciutat i compromès amb el país. L’home corpulent, fidel, afable, entusiasta, murri i conciliador. L’home a qui vaig tractar sempre d’alcalde i qui, un dels últims cops que ens vam trobar em va cridar “Alcalde!”, per sorpresa de tots els presents, quan jo encara no ho era. Et trobarem a faltar, Juli.
---
Però, malgrat la feina feta, en queda molta per fer. I ens hi posarem. Hi ha reptes que, ni amb l’esforç col·lectiu, han trobat el desllorigador: la recuperació de la Fàbrica Nova i la creació d’un gran parc que uneixi barris, la transformació del carrer Guimerà o la humanització de l’artèria formada per les carreteres de Vic i Cardona i que travessa tota la ciutat. La recuperació del Centre Històric, no només per gaudir del seu patrimoni i la seva història, sinó per viure-hi. La integració del ferrocarril a la ciutat o la millora de les infraestructures que ens connecten amb Barcelona. La nova seu de la Generalitat a la Catalunya central. No cal dir que també faig meves aquestes assignatures pendents i destinaré tots els esforços necessaris per fer-les realitat.
Tenim projecte per afrontar el futur de la nostra ciutat. Volem transformar-la per fer-la més verda i sostenible, més dinàmica i que sigui capaç de crear llocs de treball, més inclusiva, més justa, pròspera i cohesionada, més culta, amb menys desigualtats. Una ciutat que sigui punt de trobada de persones diverses; més feminista i que respecti la diversitat afectiva.
Una ciutat motor d’un territori, que assumeixi desacomplexadament la seva capitalitat. Perquè Manresa ÉS la capital de la Catalunya central. Una ciutat que lideri el Bages i el conjunt de les comarques centrals, amb respecte i cooperació amb tots els seus municipis. Una ciutat que sigui referència indiscutible del país i d’aquesta República que estem construint.
Vull una ciutat per les persones, i vull que això no es quedi en un eslògan. Reclamarem els canvis legals i treballarem a fons per garantir el dret a l’habitatge. Volem que ningú no es quedi enrere i per això mantindrem l’esforç en Serveis Socials, per ser al costat dels que més ho necessiten. Durant aquesta crisi hem redoblat els esforços en aquest àmbit però no n’hi ha prou: tenim clar que tots i cadascun dels manresans i manresanes mereixen una vida digna. Amb especial atenció als infants, als joves, a les persones grans. Treballant també per continuar avançant cap a la igualtat efectiva entre dones i homes.
Entenc la ciutat com a l’espai on s’enforteixen els lligams entre les persones, on es fa comunitat. Espai on es creen vincles. Seguirem treballant per fer costat a productors locals, al comerç de proximitat, a l’emprenedoria, al cooperativisme. I alhora, treballarem per crear més sòl industrial. Per atreure més indústria que generi llocs de treball.
Sense oblidar al paper fonamental de l’educació, de la cultura i també de l’esport per afavorir que les persones siguin lliures, responsables i implicades, i que tinguem una societat més cohesionada.
Tenim reptes immensos al davant. I justament ara, en aquest moment tan complicat de la nostra història. Segurament cap alcalde voldria començar el seu mandat en aquestes circumstancies però crec, fermament, que aquesta crisi l’hem de saber convertir en una oportunitat. Una oportunitat per sobreposar-nos a un model caduc i insostenible. Una oportunitat per repensar el model de societat en què vivim, per tenir mirada llarga, emprendre polítiques valentes i compromeses, des de la suma d’esforços i teixint aliances entre les institucions, les entitats i la ciutadania.
És hora de les polítiques actives i no reactives, de ser creatius i d’assumir que la creativitat comporta un risc i a vegades et pots equivocar, que aprendre dels errors és l’única manera d’avançar. I, estic segur que, si no som capaços de fer un canvi de model ara, en aquest moment tan difícil, haurem fracassat.
Tot plegat arriba a les portes del 2022, l’any que en farà 500 que un basc bregat a la guerra va deixar les armes i els luxes, i va emprendre el camí de la transformació interior. I ho va fer a la nostra ciutat, sota una balma, mirant les aigües del Cardener, amb Montserrat de fons. Fa vuit anys el primer govern Junyent va fixar-se com a objectiu la celebració del mig mil·lenni de l’estada d’Íñigo López de Recalde a la ciutat. Una aposta que hem de saber aprofitar per transmetre els valors universals de Sant Ignasi de Loiola, l’home del sac. Un compromís amb les persones, per la igualtat d’oportunitats, per a l’eradicació de la pobresa, i molt especialment la que afecta als infants. Perquè Manresa és un referent de país amb el diàleg interreligiós, un pont entre cultures, una ciutat d’acollida, i sempre ha de tenir ben present les persones més vulnerables. Ja sabeu que fa pocs dies ho vam anar a explicar al Papa Francesc: i li va agradar el projecte. Treballarem, doncs, perquè el Manresa 2022 compleixi el seu objectiu de transformació. Perquè no tindrà cap sentit si no es posen els valors per davant de la marca.
--
Sóc arquitecte. I un ciutadà que ha destinat el seu compromís amb Manresa a través de diverses entitats i des de la política, com tants d’altres, i ara ho faré com a alcalde. Formo part d’una generació nascuda en democràcia, amb el sistema educatiu de l’escola catalana. Hem tingut l’oportunitat de formar-nos com mai cap altra generació ho havia pogut fer. Semblava que havíem nascut amb un pa sota el braç, lluny de la dictadura i la repressió que van viure els nostres pares, i de la guerra cruel que van patir els avis. Però també una generació que, quan semblava que ho tenia tot de cara, ha patit crisis socials i econòmiques enormes. Que ha hagut de lluitar contra la precarietat laboral i per un treball digne. Una generació que s’ha arremangat molt per desenvolupar-se professionalment, que ha tingut clar que ja no hi ha feines per tota la vida, que ha sabut que avui toca reinventar-se, ser emprenedor i valent, amb ganes de proposar noves idees.
D’una generació que ha viscut uns canvis socials impressionants: les onades migratòries, la crisi del model socio-econòmic actual, la crisi climàtica i, també, una crisi dels valors democràtics.
Som la generació de les mobilitzacions socials, que vam sortir el 15 M en defensa de la democràcia participativa i en contra d’un sistema massa dominat pels bancs i les grans corporacions.
També som la generació que NO havíem nascut quan es va aprovar una Constitució redactada sota el soroll dels sabres, que hem posat en qüestió el sistema d’un estat que té massa qüestions pendents de resoldre. Que vam participar activament a les consultes populars del 2010, que ens vam abocar a la consulta del 9 de novembre del 2014 i que vam defensar els col·legis electorals per fer possible el referèndum del Primer d’Octubre, aquell dia que ho va canviar tot.
D’una generació que hem omplert carrers i places i que seguirem lluitant per defensar la democràcia i per una societat més justa i un país lliure.
Un país que hem de construir per dir prou a aquest estat que tolera la corrupció de la monarquia, que no permet investigar casos tan greus com el terrorisme d’estat i que cada dia ens dona mostres de la poca qualitat de la seva cultura democràtica. Un estat que és capaç de mantenir una situació d’injustícia que clama el cel, la vergonya de tenir presos polítics i exiliats des de fa més de dos anys i mig. Un estat que no busca solucions sinó que atia el conflicte. Hem anat desenes de vegades a Lledoners. Nosaltres ho tenim aquí al costat. I no ens cansarem de lluitar per la llibertat d’un govern elegit democràticament i dels líders de les principals entitats socials del país. Un record per l’Oriol, per la Carme, pel Josep, pel Jordi, pel Raül, per la Dolors, pel Quim i pels Jordis. També per la Marta, el Carles, el Toni, la Meritxell, el Lluís, la Clara, l’Anna i totes les persones represaliades.
---
En el camí que avui comença, vull ser l’alcalde de tots, independentment de les opcions polítiques de cadascú i també d’aquelles persones que no han votat mai.
No m’agrada el conflicte i tinc clar que l’antídot per minimitzar-lo és abocar hores al treball i al diàleg. Amb tothom. Vull trepitjar carrer, conèixer i escoltar. Amb el conjunt del teixit social, econòmic, cultural... Amb el món veïnal, amb les manresanes i manresans... I amb tots els grups polítics. Només a través del diàleg es pot arribar a l’entesa i a grans acords.
Ho hem fet, de forma excepcional, construint junts el Pla de reconstrucció que he esmentat. N’estic orgullós i treballaré a fons per preservar aquest tresor: el diàleg i el consens. Unes eines amb les quals, estic segur, també construirem molts altres projectes estratègics que ens permetin encarar amb garanties la ciutat dels propers vint anys. Perquè amb la suma d’esforços i amb voluntat d’incloure totes les sensibilitats és quan som més capaços de fer avançar la ciutat. Tornant a l’alcalde Sanclimens, ell deia amb encert que «cal parlar més amb els que no son dels teus que no pas amb els teus». I tenia raó. I quan no sigui possible l’entesa, també hem de saber gestionar el conflicte de la millor manera possible, sempre amb respecte.
M’hauria agradat estrenar aquesta alcaldia podent parlar cara a cara amb tothom, des del primer dia. No ha pogut ser i em dol. Perquè per profunda que sigui la discrepància estic convençut que es pot resoldre amb el diàleg. Però, per dialogar s’hi ha de ser, per respecte a la ciutadania, perquè en som els seus representants.
---
Deixeu-me, també, fer un esment a l’àmbit més personal. Un agraïment a la meva família, que sempre m’ha fet costat: a la mare que, com totes les mares, porta setmanes patint, molt més que no pas ho he fet pas jo. Al Jordi, a la Fina, a les germanes i el germà (Mònica, Natàlia, Bernat), a l’àvia Josefina, la iaia Anna i la Rosa, que ens acompanyen, i als avis que ja no hi són. A l’alè de vida que són els meus nebots: la Bruna, l’Arnau, l’Arlet i la Maria. Als oncles, les tietes i una llarga cosinada que tampoc s’ho ha volgut perdre. I a tants amics que m’han acompanyat en aquest trajecte.
I també al gran absent, si més no, físicament: l’home que em va regalar l’únic que tenim en realitat: la VIDA. L’home que em va inocular l’estima per la ciutat, la cultura i el país. L’home rigorós, constant, generós, amant de la ironia fina i l’humor sarcàstic. Ordenat, meticulós, puntual. Humil i senzill. Culte, intel·ligent, sempre informat. Humà.
El 29 de maig de l’any passat, dos dies després de les eleccions municipals, el pare m’escrivia: «Poques vegades he pres la decisió d’enviar-te un text amb la finalitat d’encoratjar-te davant d’un repte, perquè he considerat que no ho necessitaves: he confiat sempre en tu i, per tant, m’ho he mirat més aviat des de fora, sense importunar-te i sabent que qualsevol decisió sobre la teva vida depenia exclusivament de tu».
I seguia, en to de broma: «Algú ja m’ha dit que a partir d’ara deixaré de ser qui sóc per passar a ser el pare de l’alcalde. No em fa res. Estic content de ser-ho».
Però el missatge no acabava aquí, deia que el repte de liderar la ciutat tindria moments satisfactoris i agradables, però hi afegia: «No et vull negar que patiràs en determinats moments i jo també, com a pare, patiré pels possibles problemes que hauràs d’afrontar, de resoldre i de solucionar. I en política, ja ho saps, dos i dos no fan necessàriament quatre i el ritme dels esdeveniments i sobretot els interessos, les enveges, les crítiques de la població i la sensació que no saps ben bé per qui estàs treballant, per molt que t’estimis la ciutat, desbordaran les teves emocions i pots arribar a sentir la buidor i la soledat d’una feina difícil i poc agraïda.
Quan això passi, valora bé la possibilitat de comunicar les males sensacions a algú de confiança que et pugui ajudar a superar dificultats i a estimular el teu estat d’ànim. I sàpigues que jo estaré sempre disposat a rebre’t i a escoltar-te per tal d’ajudar-te a disminuir les tensions que puguis tenir i afrontar-les amb serenor i amb optimisme.
I acabava: Estic convençut –deia el pare- que em necessitaràs poc. Però no en dubtis gens: jo seré on he d’estar. I allà em trobaràs sempre disposat.
No ha pogut ser. La seva salut ja precària es va anar afeblint. I aquest any d’espera s’ha fet massa llarg. El pare ens va deixar el 14 de febrer passat, a les 8 del vespre, precisament en el moment que el Saló de Sessions de l’Ajuntament acabava el Pregó de les Festes de la Llum.
I en el moment més íntim, quan el ble de l’espelma arribava al final, va deixar anar aquella pregunta que havíem evitat durant mesos: “et sap greu que no et vegi d’alcalde?”.
I et vaig respondre aleshores, pare, i ho torno a fer ara i aquí: No hi seràs físicament. Però hi seràs. En moments complicats, davant de decisions o reptes complexos, pensaré com els resoldries tu per tirar endavant amb la força necessària.
Gràcies, pare.
---
I acabo.
Avui és un dia important, per les 9.119 persones que van donar suport a la candidatura que encapçalava.
Per Esquerra Republicana, que no havia tingut l’alcaldia d’aquesta ciutat des del 1936.
Pels companys del meu grup. La Cristina, el David, la Muntsa, el Pol, l’Anna, el Jamaa, la Mariona i tota la candidatura. Pels regidors i regidores que van ser-hi abans i a tota la gent d’esquerra Manresa, un esplèndid grup humà que va treballar com ningú, i com ho vam gaudir! Un equip encapçalat pel Ramon, un home que ha obert camins i de qui aprenc sempre. Gràcies, Ramon.
També pels regidors i regidores amb qui formem govern, de Junts per Manresa. Un equip amb qui hem trobat l’encaix malgrat les diferències ideològiques, i el seguirem trobant.
Gràcies també per les vostres paraules d’avui, Andrés i Roser. Des dels posicionaments diversos dels nostres grups, i del PSC, avui absent, treballarem per construir conjuntament una ciutat millor. Gràcies també Valentí per les teves paraules, i a les de la Cristina, en nom del meu grup. Així com a la resta de regidores i regidors.
És un dia important, també, pels companys i amics que m’han acompanyat en aquest viatge. Molts sou aquí avui i alguns heu vingut de lluny. Gràcies. Eskerrik asko lagunak.
Per la meva família, que sempre ha entès la meva voluntat de servei i m’ha donat suport en totes les decisions que he pres, a nivell personal, professional i polític.
Pel pare, que em va dir que sigui fidel a la meva paraula i el meu compromís. També ho faré per ell.
I també és, si m’ho permeteu, un dia important per mi. Emprenc aquest camí amb un gran respecte però carregat d’energia i d’il·lusió. Us prometo que per mi és un ORGULL (i ho he escrit en majúscules, per remarcar-ho), ser l’alcalde de la meva ciutat. Amb humilitat però amb un gran entusiasme.
Amb el confinament hem (re)descobert la ciutat. Una ciutat mil·lenària amb història, patrimoni i un entorn natural envejable que ha viscut una primavera esclatant, esplendorosa. Una ciutat solidària amb la seva gent.
Desconfinem-nos. Però fem-ho de veritat, expliquem arreu aquesta ciutat i el seu potencial. No hi ha millors ambaixadors que nosaltres mateixos. Sentim-nos partícips d’aquesta ciutat que ha sabut tirar endavant i superar dificultats majúscules. Potser queda antic recordar que la ciutat té els títols de “molt noble, molt lleial i benèfica”. Però continua sent ciutat de valors, solidària i compromesa.
Quan arribi el dia del balanç, probablement “Escriurem que tot no va ser fàcil”, com diu la cançó. Però haurà valgut la pena, segur. Per esforç i il·lusió no quedarà.
Moltes gràcies a tots i a totes.
Visca Manresa, i visca Catalunya Lliure!
Manresa, 27 de juny de 2020
