Planejament històric

Aquest apartat correspon a una breu síntesi del planejament urbanístic de la ciutat des de la seva primera representació gràfica de finals del segle XIX fins al Pla general del 1981, que suposà un avenç qualitativament important respecte del planejament anterior.

Formació i evolució de la ciutat

Manresa es caracteritza per estendre’s sobre un terreny amb una morfologia complexa que n’ha condicionat el seu creixement. El riu Cardener i els penya-segats de la Torre Santa Caterina han constituït una important barrera física que ha impedit el creixement de la ciutat cap al sud. D’altra banda, la ciutat s’ha anat desenvolupant envoltant els turons -Puig Cardener, Puig Mercadal, Puigterrà i Puigberenguer- i incorporant a la xarxa viària urbana les traces dels dos torrents principals –el de Sant Ignasi i el dels Predicadors- que recullen l’aigua de les seves conques i van a desembocar al riu Cardener. L’evolució de la ciutat resta reflectida en els gràfics elaborats en el marc dels treballs de redacció del Pla general del 1981.

El plànol geomètric de 1847

L’any 1847, sota la direcció de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, es redacta el Plànol Geomètric de Manresa. Aquest document, motivat per la reial Ordre del 25 de juliol de 1846, recull l’edificació existent a l’interior i a l’exterior de les muralles i també la localització dels convents i els edificis més importants.

El plànol topogràfic i d’alineacions de 1913

L’any 1913 – en què la població de Manresa havia superat els 26.000 habitants- el municipi va encarregar a l’arquitecte Alexandre Soler i March la confecció del Pla de l’Eixample. La iniciativa no es va materialitzar però es va concretar en un plànol topogràfic que va recollir totes les alineacions projectades fins al moment. Destaquen d’aquestes la proposta de cobriment del torrent dels Predicadors, formant el passeig Pere III. Aquesta actuació, una de les més importants de final del segle XIX, suposà l’intent de la burgesia local de crear un nou eix civicosocial on instal•lar la seva residència.

El Pla de Reforma i Eixample de 1933

Manresa disposa del seu primer Pla d’Eixample l’any 1933, quan la seva població ja sobrepassa els 34.000 habitants. El Pla de Reforma i Eixample evidencia la dificultat per establir una xarxa viària que articuli els diferents sectors de la ciutat i fixa els àmbits de creixement, dels quals destaquen la incorporació de ciutats jardí. En la proposta, és especialment rellevant el paper que hi adquireixen els equipaments, els parcs urbans i l’espai públic en general.

La proposta de l’any 1958

L’any 1958 la Comissió Provincial d’urbanisme, sota la direcció de l’arquitecte Manuel Baldrich, redacta una nova proposta de planejament urbanístic que parteix sobretot de la configuració del sistema viari i d’un creixement nuclear que preveu la formació de barris amb la previsió per a cada un d’ells d’un centre cívic i una plaça. 

El Pla General d’Ordenació de 1964

Partint de la proposta del 1958, l’Ajuntament de Manresa presenta una nova proposta d’ordenació general del municipi que tendeix a una major densificació, amb un aprofitament més intensiu del sòl per a l’edificació privada, tant per l’eliminació de zones d’ús públic com per l’increment del percentatge d’ocupació de les zones edificables de domini privat. El Pla del 1964 parteix d’una hipòtesi de població per a l’any 2000 de 100.000 habitants. D’altra banda preveu la superació de les barreres naturals cap al sud –amb la zona residencial de la Bellavista i del Xup- i cap a l’oest –amb l’ampliació de la zona industrial i la delimitació d’un àmbit d’equipaments, el Congost-. Quant a les previsions de creixement, el Pla no fixa una definició precisa del règim del sòl i les reserves de parcs i equipaments són marginals i sense estructuració amb el sistema urbà.

El Pla general del 1981

El Pla general del 1981 és el primer document de planejament que es fa acabat el període de la dictadura franquista i suposa un avenç qualitativament important respecte del planejament anterior per incorporar el nou instrument legal i tècnic que comporta la nova llei del sòl de 1975 i per partir de les darreres concepcions de l'urbanística i de la cultura urbana vigents en el moment de la seva redacció.
El Pla general del 1981 incorpora una visió territorial del planejament constatant l'existència d'una unitat funcional formada per Manresa i la seva rodalia, que atorga a la ciutat de Manresa una funcionalitat que exigeix la correcta distribució de les activitats. En aquest sentit, el pla aposta decididament pel reforçament urbanístic de l'àrea central de serveis, limita la localització de l'activitat industrial a Bufalvent i els Dolors i estableix el creixement residencial en funció de les possibilitats del sistema territorial de la unitat funcional detectada. El Pla de 1981 també posa un especial èmfasi en la correcta disposició i connexió de les infraestructures de comunicació i proposa una reserva suficient d'espais per equipament i espais lliures en funció també de la importància territorial de Manresa, la qual cosa es tradueix en importants reserves amb la denominació d'àrees recreatives situades al nord-est de l'assentament urbà i al voltant dels terrenys del Congost.
Al mateix temps, el Pla efectua una acurada ordenació del nucli antic, que passa tant per l'estricta regulació de l'edificació com per la delimitació d'un seguit d'àrees de Pla especial, amb la finalitat d'aturar el procés de degradació i possibilitar la renovació del teixit a partir de la creació de nous espais públics. Aquesta voluntat d'aconseguir una acurada ordenació d'una zona determinada s'estén també cap el que s'anomena àrea central, que comprèn l’espai del passeig i el carrer Guimerà.

El Pla general del 1997

El Pla General de 1997 plantejava en la seva memòria dos tipus d’objectius. D’una banda els  objectius de caràcter territorial, que es concretaven en la consideració del paper de capitalitat de Manresa, la integració de la ciutat en el territori català pel que fa a l’accessibilitat amb infraestructures de transport, i la dimensió de la ciutat que passava per assegurar una variada oferta d’habitatges tant tipològica com sociològica per tal d’evitar desplaçaments per raó de residència.

D’altra banda, definia també una sèrie d’objectius de millora de la qualitat de vida, que es concretaven en la millora i preservació del medi natural, una distribució equilibrada per tot l’assentament urbà dels diferents tipus d’equipaments, el reequilibri de la ciutat amb la creació de nous centres d’interès que acabessin amb la dicotomia entre centre i perifèria, la implementació d’una nova concepció de mobilitat urbana par tal de reduir l’impacte del vehicle, la facilitació de l’accés a l’habitatge amb la promoció pública d’habitatges socials.

Pel que fa al règim del sòl, les determinacions del Pla comportaven  la classificació del 15'50% de la superfície del terme municipal com a sòl urbà, el 4'00% com a sòl urbanitzable  programat, el 5'40% com a sòl urbanitzable no programat i el 75,10% com a sòl no urbanitzable, com es comprova de les dades que s'indiquen a la taula següent.

Pel que fa a la divisió del sòl en zones i sistemes, el 69,5% del terme correspon a zones i la resta, és a dir el 30,5%, correspon als sistemes, mentre que del total de zones, el 16'55% correspon a sòl urbà o urbanitzable i el 83'45% correspon a zones del sòl no urbanitzable.

En aquest sentit, el Pla General regulava el sòl urbà amb una zonificació que contemplava deu zones residencials (una d’elles destinada al nucli antic i que a banda de regular l’ordenació, l’edificabilitat i els usos definia unes condicions estètiques i d’integració en l’ambient existent), dues zones industrials (d’illa tancada i d’edificació aïllada) i  dues zones terciàries. D’altra banda,  definia 4 zones per al sòl no urbanitzable (de reserva ecològica, de protecció agrícola, agrícola i nuclis rurals).

Pel que fa als sistemes el Pla contemplava cinc claus que determinaven el sistema d’espais lliures ( gran parc, parc urbà, places i jardins, parc del cardener i parc paisatgístic), i una distribució equilibrada del sistema d’equipaments amb onze claus que  s’assentaven en la necessitat de justificar la seva distribució a partir de la quantificació de les necessitats en funció tant de la situació actual com de les que es deriven de les previsions quant a dimensió de la ciutat.

Pel desenvolupament del sòl urbà, el PGOU va delimitar 30 unitats d'actuació i 19 sectors a desenvolupar mitjançant Plans Especials. A més, durant els anys de desenvolupament del Pla General de 1997 s'han delimitat nous àmbits de desenvolupament en sòl urbà. Pel que fa al sòl urbanitzable, el PGOU va delimitar 11 sectors de caràcter residencial i 5 de caràcter industrial i/o terciari en sòl urbanitzable programat, i va definir 9 unitats integrades a desenvolupar, prèvia aprovació dels corresponents programes d'actuació urbanística en el sòl urbanitzable no programat.