Segle XX. Una època de grans canvis
Les dues primeres dècades del segle XX igual que a la resta de Catalunya van estar caracteritzades per una situació d'inestabilitat social i laboral important. Un cas paradigmàtic és la Setmana Tràgica, a Manresa els enfrontaments entre vaguistes i l'exèrcit va comportar la mort de dues persones, mitja dotzena de ferits i una quarantena de detinguts. A més de la destrucció de tres esglésies.
Durant la dictadura de Primo de Rivera -als anys vint- la conflictivitat va reduir-se a conseqüència de la repressió exercida per l'exèrcit sobre les organitzacions sindicals, però esclatarà novament a la dècada següent.
En aquells anys, la burgesia industrial, enriquida amb els beneficis obtinguts durant la primera guerra europea(1914-1918) edificà al nou eixample(passeig de Pere III) tot un conjunt de cases modernistes i neoclàssiques, dissenyades pels arquitectes Ignasi Oms i Ponsa i Alexandre Soler March. Construccions com Ca la Buresa, la Torre Lluvià, Cal Torra, Cal Davant o el Casino.
La II República
El dia 14 d'abril de 1931 va tenir lloc la proclamació de la República. Després de la dictadura de Primo de Rivera i del regnat d'Alfons XIII, aquest règim democràtic i progressista va ser molt ben rebut per la gran majoria de manresans. Mentre va durar la República, el govern de la ciutat va recaure sobretot en les esquerres. Entre les primeres actuacions del nou consistori republicà cal assenyalar la construcció de la Piscina Municipal, la fundació de l'Escola Municipal de Música, del Parc de Bombers o del Grup Escolar Renaixença.
L'any 1934 la proclamació de l'Estat Català, anul·lat immediatament per les armes, per part de Lluís Companys va comportar l'empresonament de l'alcalde de Manresa així com la de tots els regidors d'esquerres.
El 18 de juliol s'inicia la Guerra Civil amb l'alçament militar contra la República, comandat pel general Franco, va ser aturat gràcies a l'acció defensiva de les organitzacions popularsi deles institucions republicanes. Les organitzacions populars van constituir-se en comitès revolucionaris, els quals van responsabilitzar-se del control de la ciutat. Les seus dels partits de dretes van ser confiscades, així com alguns edificis religiosos, que van ser ocupats pels sindicats i els partits d'esquerres. Durant els primers dies va haver-hi un gran descontrol. Es van assassinar gent de dretes i eclesiàstics. El tarannà anticlerical dels primers temps va materialitzar-se en l'enderrocament de set edificis: les esglésies de Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, Sant Ignasi i Sant Bartomeu, el convent de les Caputxines i l’antic hospital de Santa Llúcia. De la Seu es va enderrocar la torre piramidal del campanar i la sagristia.
La vida manresana d'aquells anys va estar marcada pel compàs de la guerra, fortament agitada per l'ambient revolucionari que s'hi respirava. Les empreses grans van ser col·lectivitzades i moltes indústries van convertir-se en indústries de guerra.
Durant la guerra hi va haver una allau de refugiats, més de 4000 procedents d'Astúries i Euskadi, territoris sota domini de l'exèrcit franquista, l'Ajuntament va haver d'ampliar els centres assistencials i els menjadors populars, que també acollien infants, vells i soldats ferits.
Tot i situar-se lluny del front, Manresa va patir dos bombardeigs de consideració, sempre part de l'aviació franquista. Tot i l'existència de refugis i trinxeres, els bombardeigs van provocar 35 morts, a més de múltiples destrosses, uns bombardeigs inútils estratègicament i destinats només a atacar la població civil i enfonsar-ne l'ànim. Finalment el 24 de gener de 1939 l'exèrcit franquista, que venia del sector de Calaf, entrà a Manresa per la carretera de Cardona i l'ocupà.
Les víctimes de la guerra, l'exili i la disminució de la natalitat van provocar un descens de la població a Manresa. Un total de 508 manresans van morir al front de guerra, molts d'altres van morir en diferents circumstàncies: 158 assassinats a la rereguarda republicana, 35 morts a causa dels bombardejos de l'aviació franquista, 5 assassinats en l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat, 6 en centres de reclusió franquista, 28 executats al Camp de la Bota per la dictadura franquista i 18 assassinats en camps d'extermini nazis
L'1 d'abril de 1939 va acabar la Guerra Civil, en aquell moment Manresa i tot el país entra en una etapa de misèria econòmica, manca de llibertats i repressió política i cultural molt important.
El franquisme
Durant la dictadura franquista el nou alcalde i els regidors eren nomenats a dit entre la gent més fidel al nou règim. La postguerra va estar marcada per la fam i les restriccions elèctriques, el gener de 1947, per exemple, només hi havia subministrament elèctric tres dies a la setmana. Precisament va ser, en part, arran del mal funcionament del servei elèctric que va tenir lloc la vaga de l'any 1946 a Manresa, una de les primeres vagues de la postguerra espanyola. Malgrat la repressió i el control exercits sobre la població, sempre va haver-hi qui va lluitar de forma clandestina contra la dictadura. Per altra banda persones que formaven part d'entitats legals, van intentar mantenir viva la cultura catalana.
En aquells primers anys de postguerra van néixer les barriades de Mion, Montalegre i també de Sant Pau.
Pel que fa a la demografia el 1950 Manresa tenia poc més de quaranta mil habitants. Al cap de vint anys, el 1970, la població arribava als 58.110 habitants i, tan sols cinc anys després, s'assolia la xifra de 66.027. Un creixement que representa el més important del segle i de tota l'evolució demogràfica de Manresa.
La fi de l'etapa autàrquica i l'inici d'una política econòmica liberal, amb l'entrada de capital estranger, va impulsar fortament la productivitat de les fàbriques i la necessitat d'incrementar la mà d'obra no qualificada. Aquesta mà d'obra va venir de les comarques més agràries de Catalunya, però també de les zones agrícoles més endarrerides de l'estat, com Andalusia, les dues Castelles, Extremadura i Aragó. A partir de la segona dècada dels seixanta l'arribada de migrants va decaure i es va concentrar sobretot a Barcelona i rodalia. Això va provocar que si a primers de segle Manresa era la cinquena ciutat més gran de Catalunya, després de Barcelona, Reus, Tarragona i Sabadell, als seixanta ja ocupava el lloc setè i, als setanta, el tretzè.
La immigració i el creixement natural de la població van provocar un creixement demogràfic i urbanístic, és aleshores quan s'edifiquen els barris del Xup, la Font dels Capellans i la Balconada.
Als anys seixanta va esclatar la crisi del tèxtil, a conseqüència de la qual moltes fàbriques van tancar i els treballadors, sobretot dones, van quedar sense feina. La crisi va ser contundent, però la ciutat se'n va ressentir relativament gràcies a la reconversió a empreses que fabricaven peces d'automòbil, del sector químic o a la construcció.
La dictadura, al llarg dels seixanta i setanta, fou combatuda des de diferents àmbits, des de la clandestinitat política i sindical, des dels sectors més progressistes de l'església, des del sector cultural o educatiu. Un altre dels fronts reivindicatius importants era integrat per les associacions de veïns, que denunciaven l'estat de precarietat en què es trobaven els barris de la ciutat.
La transició i la democràcia
L'any 1975 Manresa tenia una població de 66.207. Deu anys després, en canvi, la xifra s'havia reduït a 65.274. La ciutat, doncs, havia perdut població a causa de la disminució de la natalitat, la minva d'immigrants i el trasllat de la residència de molts manresans cap als pobles veïns de Navarcles, Sant Fruitós i Sant Joan, i més endavant Santpedor, llocs en què els preus dels pisos eren més assequibles.
Una pràctica habitual dels primers ajuntaments democràtics consistia a recuperar zones verdes i obrir nous espais d'ús públic. És quan s'arrangen i s'enjardinen el passeig del Riu i els parcs de Puigterrà, la Seu i l'Agulla.
La indústria manresana d'aquells anys va viure un procés de descentralització, del centre urbà cap a instal·lacions industrials als nous polígons de Bufalvent, els Dolors i la zona del Pont Nou.
El sector econòmic dominant en la Manresa de l'època era el dels serveis. La capitalitat de Manresa i el seu volum de població va motivar que molta gent treballés en serveis a la comunitat o socials com sanitat, ensenyament o administració i que aparegués un sector comercial molt dinàmic.
A més dels canvis demogràfics, econòmics i socials, a partir de l'any 1975, amb la mort de Franco, va produir-se la fi de la dictadura i la reinstauració de la democràcia Una setmana abans de la mort de Franco, el governador civil de Barcelona havia nomenat nou alcalde de Manresa Ramon Roqueta i Roqueta, un industrial vinater molt conegut.
Quatre anys després de la mort de Franco, van celebrar-se a tot l'Estat les primeres eleccions per escollir uns ajuntaments democràtics. Era el 3 d'abril de 1979. Celebrades les eleccions, els regidors electes del PSC, CiU, PSUC i PSAN van aliar-se en l'anomenat Pacte de Progrés i van constituir el primer ajuntament democràtic des de la República, el qual va ser presidit per l'alcalde socialista Joan Cornet i Prat.
Bibliografia:
COMAS i CLOSAS, Francesc (2005). Manresa, una història per conèixer Ed. Zenobita, Manresa
www.memoria.cat
